Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona
ÍndexBenvingudaLa JuntaLa nostra seuNoticiesButlletíConfrariesGaleria d'imatgesAgendaDocumentacióVia CrucisEnllaçosMultimèdia
 
PREGÓ 2018...JOSEP M. FONALLERAS

Els records de la meva Setmana Santa són gastronòmics. No només gastronòmics, però essencialment relacionats amb les coses de menjar. No deixa de ser una contradicció en un temps de dejunis i abstinències, però el cert és que bona part de la nostra cultura se sustenta en aquest pilar. Recordo una història que em va explicar Modest Prats, a qui, per cert, li hauria fet molta gràcia que jo fos el pregoner de la Setmana Santa. Molta gràcia vol dir que m’hauria agullonat amb alguna aztagaiada de les seves. Si ell fos aquí – i com l’enyoro! – potser no m’hauria atrevit a parlar, de tant com imposava el seu mestratge.

 

Bé, no perdem el fil tan aviat.

 

En Modest explicava que en un viatge a Croàcia, fa molts anys, quan encara era un territori de l’antiga Iugoslàvia, en un poblet perdut enmig de les muntanyes, una vella li va fer saber que aquells dies, durant la Quaresma, ni ella ni la seva família menjaven carn. Li va preguntar si sabia el perquè d’aquell costum, però la dona només va ser capaç d’oferir una explicació humil: «Sempre ho hem fet». No relacionava l'abstinència amb cap codi d’una Església católica que estava proscrita. S'acostava més a una rutina. «Sempre ho hem fet». El costum antic havia perdut qualsevol connotació religiosa i funcionava com una molla que activava la pertinença a una comunitat. Venia a dir: «Som així, som aquells que durant la Quaresma no mengem carn».

 

Som el que mengem (o el que no mengem, en aquest cas). I per això la meva molla és, sobretot, gastronòmica. Mireu, no sé ben bé per què, però la primera imatge és la d’un bacallà amb pèsols i ou dur que cuinava la meva mare. Durant la Quaresma, esclar, però sobretot el Divendres Sant, que era aquell dia en què el silenci s’apoderava del carrer i del pis on vivíem, a la Rambla. Un silenci pastós que, a casa, culminava (era la quinta essència de la quietud, del recolliment, de la llosa que es dipositava ineluctable sobre l’ambient) en l’instant precís del que el meu pare en deia l'hora nona, que eren exactament, segons ell, les tres de la tarda: el moment en què Jesús moria a la creu. Fins i tot agraïes que el cel s'enfosquís, com si la mimesi entre aquell present provincià i el remot passat del Gòlgota fos encara més intensa.

 

Érem al bacallà, però.

No recordo que féssim dejuni (almenys nosaltres, els tres germans). En tot cas, el bacallà presidia l’àpat del Divendres. I els brunyols. Els havia pastat el pare el dia abans, el Dijous, en una gibrelleta que aleshores em semblava enorme, de plàstic de color verd. S’arromangava les mànigues de la camisa, es posava un davantal i anava remenant una pasta que era groga, tirant a ataronjada. Després, un cop havia llevat i es convertia en un embalum de proporcions gegantines, la fregíem en oli roent i nosaltres ens dedicàvem a jugar amb les formes, amb les mans totes empastifades d’aquella cosa tan llefiscosa. Em penso que és de les poques vegades que vaig veure el pare a la cuina.

 

El tast dels brunyols esdevenia tota una competició. Els nostres, per descomptat, eren els millors de l’escala. Els dels veïns eren massa oliosos. L’endemà, la nit de la processó, quan els oferíem als parents i als amics que la venien a veure des del balcó de la Rambla, encara eren comestibles, però el Dissabte de Glòria només es podien menjar ben sucats – amorosits – amb moscatell, amb vi de dir missa o amb un café amb llet. I cada any el mateix.

 

Com els tortells de Rams, que en teníem tres o quatre, un excés, t’ho miris com t’ho miris. En quedàvem embafats. Eren de la Confiteria Puig, a l’Argenteria, i de Banyoles, de can Boadella. O de can Roca confiter o de can Boix.

Hi havia un moment en què coincidien les restes del tortell amb els brunyols acabats de fer. Fins que arribava la mona de la nena, la meva germana. Com que el seu padrí, l’oncle Tomàs, vivia a Barcelona, ella tenia el privilegi d’aquell regal exòtic. I és així com els ous de Pasqua van entrar a casa.

 

Eren coses que passaven aleshores. El silenci t’atemoria i, en el cas d’un adolescent entotsolat, es convertia, a més a més, en l’escenari ideal per a les cabòries místiques, que ja venien de fàbrica (o d’algun exercici espiritual, als Maristes o en un col·legi dels Jesuites) i que lluitaven amb l’esclat insolent de la primavera. Bé, però això vindrà més endavant.

 

“Els jorns horribles de l’edat mitjana”, com ha escrit Josep Pla, “devien ser com tu, Divendres Sant”.

 

Certament. Hi havia un encongiment que els meus fills no podrien entendre. Una tibantor que et transportava als dies obscurs de la Passió del Crist i del seu patiment. El silenci era unànime, complet, i era una manera – certament imposada – de ser solidari amb aquella sofrença, de viure-la com si fos la teva. Deu ser per això, per aquesta empremta infantil, que sempre m’han agradat més les processons discretes i sense massa parafernàlia que no pas les sorolloses i tirant a barroques.

La Setmana Santa pot ser austera o barroca. El Barroc, com a concepte, implica necessàriament un muntatge escenogràfic, una trampa teatral, una exhibició del poder de la representació enfront de la discreció de la intimitat. Barroc no és acumulació o excés, sinó calculada estructura que mira de provocar uns efectes devastadors en la consciència de qui contempla l'espectacle de l'eclosió dels sentits. En el cas de la fe, bressol del Barroc com a bandera ideològica, és elogi de la dimensió pública envers la privada dimensió de qui no necessita artefactes sinó la seva pròpia, inexcusable, particular relació amb la Divinitat. L'austeritat, en canvi, implica la utilització dels mínims mecanismes possibles en lluita contra la temptació de la grandiloqüència. No es tracta de compondre la innecessària variació d'un tema sinó de gratar en allò que és essencial i just. Imprescindible.

 

Al mateix temps, però, les mimoses florien, i els ametllers, alguns, ja ho havien fet, i, el Divendres Sant, Girona es preparava per a la processó.

 

Us confesso que sempre he estat un hipocondríac. Des de petit i encara ara. Just quan havia de sortir per primer cop d’infant manaia, just abans, vaig confessar a la meva mare que no podia respirar. Com ho sentiu. No em veia amb cor de completar l’operació d’inspiració i expiració, que és una cosa ben natural i inconscient. Doncs, no. Jo la racionalitzava i pensava en cada una de les maniobres que calien per poder respirar en condicions. Era un suplici. Sobretot per a la meva mare. I jo rumiava: “si ara ja no pots respirar, ¿com dimonis ho podràs fer amb una cuirassa al damunt?”. El fet és que vaig acabar sortint a la desfilada del Dimecres sense més problemes respiratoris i em vaig integrar a la tradició familiar, amb una gran satisfacció per part del meu pare, manaia des de feia molts anys.

 

Però la que comptava era la del Divendres. El Dimecres vaig desfilar en substitució d’un nen que estava malalt, però a mi em tocava, per llei, sortir el Divendres. Em van dir que no podia repetir i el meu pare es va enfadar molt. El pare i la mare van moure no sé quants fils i, al final, van aconseguir que els manaies de Banyoles, molt semblants en la vestimenta als de Girona, em deixessin tot l’uniforme infantil, amb cuirassa i casc, i fins i tot amb un espasí que m’atorgava una certa condició de primus inter pares.

 

Aquell perfum el vaig olorar molt temps. Encara ara en queda un polsim. Seguia amb rigor la cerimònia de l’Ofici de Divendres, a la Catedral, aquella interminable lectura de l’Evangeli, i, en sortir, mirava el cel per por que la pluja malmetés les expectatives d’anar a fer de manaia. Amb tot el que allò volia dir. Cerimònia. Tradició. Enmig de la tibantor i el silenci, anar de manaia era com una festa. Em vaig integrar tant en el patriotisme romà que fins i tot em vaig atrevir a escriure uns poemes malgirbats i espantosos que espero de tot cor que ningú no es dediqui a recuperar dels arxius.

 

Tradició.

El meu pare, em penso que sense ser-ne del tot conscient, seguia els ensenyaments de Pascal. Als Pensaments, explica que escriu una carta a un amic per “exhortar-lo a buscar Déu”. L’amic li diu que buscar no serveix de res i Pascal li contesta que no desesperi. Que del que es tracta és de crear uns hàbits que fan que l’acció sigui automàtica, irreflexiva. El ritual, la cerimònia, la litúrgia, es converteixen en una màquina que t’acosta a Déu. El meu pare era així. Per això anàvem a visitar els monuments de totes les esglésies i per això em devia dur a veure com el bisbe rentava els peus a dotze persones, la tarda del Dijous Sant. Aleshores em penso que em va semblar estrambòtic, però no l’hi vaig dir.   

 

He parlat de les processons austeres i de les barroques. Rectifico, en part.

La de Girona, tan severa, tan poc donada a l’esclat, esdevenia (i esdevé) barroca just al final, a les escales de la Catedral. Una escenografia imponent. I, sobretot, el cant del Credo. Confesso que encara ara m’emociona. Crec en un Déu, diu – d’acord –, però també en una església que és catòlica, apostòlica i romana.

Sobretot romana, que és del que es tracta, i que em penso que ara ja no se’n parla en enlloc. Ens n’hem oblidat, excepte en la versió imponent, i tan ben pautada, tan ben accentuada, de mossèn Lluís Romeu.   

 

Romana.

La Setmana Santa que vaig passar a Roma amb el meu pare, a mitjans dels ’70, va ser l’esclat (o almenys a mi m’ho va semblar) de la seva passió per la litúrgia.

Era guia turístic i em va dur d’acompanyant en un dels seus viatges. No sé com, va aconseguir un permís perquè fes la comunió solemne lluny de la diòcesi de Girona. No res.: al Vaticà! No sé si valia, aquella autorització, però el cert és que, la comunió, la vaig rebre del Sant Pare. Bé, el Sant Pare potser no, en persona, però ell oficiava, que és el que compta. I després vam anar al Via Crucis del Coliseu, amb un Pau VI que ja era gran i que tenia aquell posat trist i desvalgut de sempre. I després, en una de les cerimònies més emocionants que recordo, vam assistir a la Vetlla Pasqual en una església molt senzilla, a Signa, prop de Florència.

Fins molts anys després, ara a la Catedral de Girona, no vaig experimentar una sensació d’epifania com la d’aquella nit.

 

Va ser també una Vetlla Pasqual, al claustre. Assistíem, amb una amiga que no és creient, a la cerimònia del Foc Nou. De la foguera, que vencia a les tenebres, en sortia una flama que després es va anar escampant a les finíssimes espelmes de tots els congregats. A poc a poc, vam anar entrant a la nau, fosca, amb aquella minúscula il·luminació compartida que ens reunia en assemblea i simbolitzava la Resurrecció. La senzillesa d’aquell acte va ser una fulguració, discreta, però amb un entossudiment de segles. Vaig tornar a entendre per què el meu pare m’havia ensenyat que la festa cabdal del cristianisme era la Pasqua.

 

Un dia abans, el Divendres Sant, vaig experimentar, amb aquella mateixa amiga, que la processó – ara convertida també en un reclam per a turistes – mantenia un interès suplementari que, fins aleshores, se m’havia escapat. Funcionava, si em permeteu que ho digui així, com una successió de fotogrames, com un tràiler de la pel·lícula del misteri pasqual. Cada pas, cada confraria, em permetia fer un breu resum de la història: des de l’arribada a Jerusalem fins a l’àngel que demana silenci amb el dit, passant pel Sant Sopar, les sagetes clavades al cor de Maria (la Dolorosa, que tant estimava la meva mare), l’hort de Getsemaní o la crucifixió. Una petita enciclopèdia vivent. Una encarnada i lenta cerca al “Google images”.

 

He parlat de l’esclat insolent de la primavera.

Durant uns anys em va afectar molt. Coses de l’adolescència. Em veia a mi mateix com un personatge entotsolat a qui només satisfeien determinades lectures de poesia i uns quants llibres de filosofia. A més, feia ostensible aquesta mena de bombolla íntima. La primavera, que és el “retorn a les promeses elementals de la vida”, com diu Carner, era també un adoloriment. “La terra s’adormissa / i el cel és apagat”, escriu el poeta, i jo em gronxava amb satisfacció en aquell particular i intransferible “m’illumino d’immenso”.

 

Una de les lectures d’aquells anys va ser Ofici de Setmana Santa, de Xavier Rubert de Ventós. He mirat de recuperar-lo, amb l’esperança de retrobar un llibre subratllat per comprovar què em va impressionar tant d’aquell petit recull de reflexions, amb una coberta blanca amb cinc o sis roses vermelles. Com anota el mateix Rubert, tornar a un llibre que has anotat et marca un camí de lectura que ara potser trobaràs intransitable. Però el fet és que no l’he pogut recuperar. Almenys, aquell exemplar. Sort de la meva filla Laia que me’n va aconseguir un a la Biblioteca. I el fet és que no hi he trobat el que buscava. O potser sí.

Diu Rubert: “Destruir el temps quiet i sol, a pèl i a pols – sense llibres ni cartes, ni esperances ni records, lluny de distraccions i ocupacions, a força de pur virtuosisme interior: això és el que encara no he après aquesta Setmana Santa”. En aquelles breus anotacions, avui encara molt remarcables, hi ha una voluntat d’indagar, de llançar la fletxa sobre la pròpia consciència. Això buscava, segurament, quan, fa molts anys, el llegia. I això és el que avui m’he proposat.

 

La Setmana Santa, més enllà de la celebració, de la litúrgia, més enllà de la recurrència de les tradicions, és un temps que ens aboca a la reflexió. Fer-nos preguntes, intentar trobar respostes o, almenys, ser conscients de quines són les qüestions primordials que cal plantejar-se I aquí torna a aparèixer Modest Prats. És un text de fa deu anys que en el seu moment em va colpir molt i que, d’aleshores ençà, no deixa d’atabalar-me. Va ser la lliçó inaugural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona del curs 2007-2008. Es titula Job i els altres i planteja, a partir de Sant Tomàs, un dels dilemes claus de la Teologia. “Tan bon punt la fe s’encara amb la qüestió fonamental, que és si Déu existeix, – escriu en Modest – apareix l’experiència dolorosa, terrible, inesquivable del mal que ho fa trontollar tot”.

 

Els interrogants que suscita l’experiència del mal.

En la lliçó, fa un repàs a uns quants exemples històrics, des de Llull a testimoniatges del nazisme, passant per Dostoievski i, esclar, per Job.

M’aturo en la figura d’aquell que va ser colpejat per Iahvè de tal manera que va acabar dient:

-        “Tant de bo fos mort! ¿Per què no vaig morir en el si matern o no vaig expirar acabat de néixer?”.

Job, amb un “orgull sobrehumà, gairebé una desmesura titànica”, s’enfronta a Déu per reivindicar un tracte just per al bo. I, al mateix temps, s’enfonsa en la solitud de l’home, en la desesperança: “Sóc un home que no sap on anar: Déu  m’ha acorralat per totes bandes”. I aquest seu clam, una de les expressions més rotundes de qui s’encara amb el diví, encara que sigui un cuc, s’entronca amb allò que també diu l’Eclesiastès: “Els oprimits ploren i no hi ha qui els consoli; i ningú no els pot consolar, perquè la força és dels opressors. Considero més feliços els morts, que ja no hi són, que no pas els vius, que encara viuen. Però més feliç que els uns i els altres és el qui encara no ha nascut i no ha vist el mal que es fa en aquest món”.

 

La resistència de Job és colossal.

I no es sotmet a les explicacions dels savis, que contemplen un Déu inclement i distant, disposat a ser justicier més que no pas compassiu. Job sap que és innocent (“Jo sóc pur, sense pecat; sóc innocent, no tinc cap culpa”) i que el mal que li ha sobrevingut no té explicació, perquè el càstig només pot ser la conseqüència d’un delicte que ell no ha comès.  Però això vol implicar Déu en un diàleg de tu a tu.

 

L’home, esquifit i solitari, s’enfronta al Déu que el “carrega de greuges” i li demana explicacions. “Ell té present la teva causa i has de tenir esperança”, li diu Elihú, un altre savi.

I aleshores arriba el moment culminant: la gosadia de Job esclata davant un Iahvè que li fa veure justament la seva petitesa. “¿Qui és aquest que enfosqueix els meus plans, amb paraules d’ignorant”, li diu. “¿On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m’ho, tu que ho saps tot! ¿Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?”.

 

Les paraules de Déu adreçades a Job són un dels fragments poèticament més intensos i conceptualment més sòlids de la Bíblia. Tot l’univers passa davant dels ulls de Job, atònits, desconcertats. Les bestioles més febles i els monstres més perillosos surten a escena perquè la força de Déu els agombola, els ajunta sota el seu reialme.

 

De fet, ens ajunta a tots, des de Job a nosaltres, en l’explicació d’aquests “límits del món”. En realitat, el que fa Déu és escriure una narració, emmarcar el relat, donar un sentit a la natura. I és a partir del coneixement de la totalitat que Job adquireix la consciència del seu paper. No pas menor o sotmès, sinó lligat a una esfera més gran.   

 

Job, aleshores, té la mateixa sensació que ha definit fa poc el filòsof Josep M. Esquirol a La penúltima bondat. Vivim als afores, en un desert. La condició humana és filla d’aquest desert i és en la intempèrie on trobem alguna cosa que s’assembla a la plenitud. “No hem estat expulsats de cap paradís perquè sempre hem estat als afores”.

 

Job no s’acota sinó que assumeix la petitesa en un ordre més general. I – aquest és un detall no gens sobrer – mira Déu cara a cara. Com ho farà Jonàs, el profeta. Com ho farà també Jesús, clavat a la creu. “Elí, Elí, ¿lemà sabactani?” ¿Per què m’has abandonat? 

 

Les últimes paraules de Jesús, a l’Evangeli de Joan, són aquestes: “Tot s’ha complert”. És a dir, tot s’ha acabat. Però, abans, l’evangelista escriu: “(...) Sabent que ja tot s’havia acomplert...”. És a dir, tot s’ha portat a cap, s’ha esdevingut. Complert i acomplert.

Allò que havia de succeir ja ha succeït i ha succeït tal com havia de ser. És també el missatge que recull Job.

 

Fixem-nos ara en Jonàs. El profeta té un altre tarannà. S’enfurisma amb un Déu que ara exerceix la misericòrdia. Salva Nínive, “la gran ciutat on viuen més de cent vint mil persones”, i Jonàs no entén que tota la seva feina se’n vagi en orris. Repeteix una sonsònia que, com hem vist, és molt bíblica: “Més em val morir que no pas viure!”. Tenen aquesta dèria, pel que sembla.

Per fer-li veure el mateix que contempla Job, Déu no fa servir la paraula sinó l’acció. Fa créixer una carbassera perquè li faci ombra i “li calmi el mal humor”. I l’endemà, un cuc rosega la carbassera i “un vent xardorós de llevant” el sotmet.

Jonàs, que havia rebutjat la crida de Iahvè i s’havia embarcat per fugir del seu clam, continua enfadat. I Iahvè li fa veure que no viu sinó a les afores. Al desert, a la intempèrie. I que tot s’esdevé per la gràcia de Déu. Ho escriurà el jansenista Pascal segles després: “Perquè al capdavall, què és un ésser humà dins la natura? Un no-res respecte a l’infinit, un tot respecte al no-res, un terme mitjà entre tot i no-res, infinitament lluny d’entendre els extrems: la fi i el principi de les coses per ell estan irreductiblement amagades dins d’un secret impenetrable”.

 

No em puc estar de fer un breu excurs sobre els fets de Jonàs. A la Bíblia, la seva aventura es despatxa en un breu relat. És Josep Carner qui, a Nabí, un dels poemes més colossals de la història de la literatura, ens acosta més profundament a la seva intimitat. Sense malmetre les escriptures, Carner s’endinsa en el Jonàs que no vol sentir la veu de Déu perquè “em sento las / de visions i caminades”.

 Ja n’hi ha prou de tanta implicació, ens diu el profeta. “Fes-me negat per a la teva esgarrifança”. Ja no pot més. El tremolor físic i metafísic que provoca Déu, l’èxtasi i la militància, el tenen anorreat, exhaust. Desitja només viure lluny de la Paraula que el sotja.

“¿I crides justament Jonàs? Sóc una deixia / del temps, tot coquinesa: mon cor secret volia / el dolç espai que Tu li vas negar”.

Viu a la intempèrie. Com els homes. Als afores. Fins que la Veu torna a aparèixer, després de tres dies al ventre de la balena. El Jonàs de Carner, aquest Nabí que té la Veu al seu interior i que maldarà de nou per fer-la sentir, el torsimany, ara no s’enfurisma sinó que proclama – des de l’exili on viu, el mateix que pateix Carner en unes circumstàncies dramàtiques – la magnificència de Déu:

“Car Ell, per conhortar les nostres agonies i ungir-nos en la pau dels averanys complerts, / dins de la gola de la mort viurà tres dies, / alliberat el dia terç”.

 

I anuncia la Pasqua, és a dir, la vida perdurable, més enllà de les angoixes de qui no entén els designis de Déu:

“La mort serà vençuda en sos estatges / i esdevindran herois les cendres que consum / i la sang renaixent es farà llum / i el cos serà venjat de sos ultratges”.

 

És una lectura alhora espiritual i molt, molt, material. Molt humana.

 

Del bacallà de la meva mare i dels brunyols pastats del meu pare hem anat a parar aquí. Hi ha un temps per a cada cosa, també ho deia el Cohèlet.

 

I també un temps per al cinema. No us espanteu. No parlaré de Ben-Hur ni de La Túnica Sagrada o d’Els Deu Manaments, que són les pel·lícules que vèiem mentre s’anava coent el bacallà o mentre llevava la pasta dels brunyols. Tampoc no parlaré de Pasolini, potser l’acostament més radical a l’Evangeli, o de Clint Eastwood, el qual, a Gran Torino, dirigeix una paràbola esplèndida sobre la redempció.

No.

Us parlaré d’una pel·lícula de ciència-ficció que mai no hauria pensat que fos el millor resum, del que he mirat d’explicar-vos aquesta nit. La primera vegada que la vaig veure em vaig quedar amb l’anècdota. Un home rep una radiació nuclear en un vaixell i descobreix com, progressivament, el seu cos va minvant. A L’increïble home minvant, del 1957, hi ha escenes a mig camí de la comèdia més inversemblant i de la tragèdia més obscura. Acaba vivint en una casa de nines fins que un dia, la seva dona, que fa el que pot, es deixa la porta oberta – no pas de la casa de nines sinó de la casa de debò on viuen els que no són minvants – i entra un gat. Un monstre per al pobre Scott, que acaba al soterrani, i per a qui una minúscula fuita d’aigua és un oceà on naufraga. Es fa tan i tan petit que un insecte esdevé un cuirassat. I cada dia més petit. Tem que es dissoldrà en el no-res.

Al final de la pel·lícula, en plena nit, mirant els estels, té una il·luminació. És tan petit que s’escola a través d’una finestreta amb reixes que dona a l’exterior. “Vaig comprendre” – diu una veu en off – “que en realitat eren els dos extrems d’un mateix concepte: el que és increïblement petit i el que és increïblement gran es troben, en un determinat moment, per tancar un cercle gegantí. Vaig tenir la sensació d’abraçar el cel, l’univers, móns infinits. Vaig conèixer la resposta a l’enigma de l’infinit. Fins aleshores havia pensat, des de la limitada dimensió humana, que l’existència té un principi i un final. És un concepte humà, no pas diví. Vaig sentir que el meu cos es convertia en el no-res. Però la por va desaparèixer i es va convertir en acceptació. Tota la majestuosa grandesa de la creació havia de tenir un significat i jo tenia un significat. Sí, el més petit dels petits. Per a Déu, el zero no existeix. Jo continuo existint”.

 

Vista ara, L’increïble home minvant és pur Pascal! Ara me n’adono. “Comprendre els principis últims de les coses i arribar a conèixer l’infinit: Aquests extrems es toquen i com més s’allunyen més s’uneixen en Déu, i solament en Déu”.

 

Aneu-hi pensant. El zero no existeix. És per això que Job i Jonàs, encarats a Déu, contemplen, des de la petitesa, la magnitud del que els envolta (ells també en són part) i assumeixen un missatge íntim de redempció.

 

 

Vaig acabant. Abans, però, deixeu que torni a aquella escena del rentatge dels peus de Dijous Sant. De petit em sobtava, ja ho he dit. Ara, gràcies a la lectura d’un llibre excel·lent l’he recuperat. Es tracta d’El Reialme, d’Emmanuel Carrère, una mena de viatge interior de l’escriptor francès a la fe perduda i un “reportatge”, quasi una “persecució” literària sobre els primers cristians, resseguint les passes de Pau.

 

Carrère parla de la cerimònia de rentar els peus. L’únic Evangeli que en fa esment és del Joan, de qui l’autor sospita que no és el responsable directe de la redacció del text. No l’escriu el deixeble estimat de Crist sinó un altre Joan, que li fa de secretari i que mor a Efes.

Bé, però aquesta és una altra història.

El fet és que Carrère evoca l’escena quan l’observa (ell és un observador atent, no pas un creient convençut) en una trobada amb cristians que són membres de la comunitat de L’Arche, instaurada per Jean Vanier fa uns cinquanta anys. Es dediquen a tenir cura, en cases particulars, de malalts mentals i de persones discapacitades, sense cap futur, sense cap possibilitat de recuperació. Els més abandonats d’entre els abandonats. Els més desvalguts. Carrère recorda el passatge de l’Evangeli i recalca que Pere, que és a les antípodes dels radicals Job i Jonàs, no entén la decisió de Jesús.

“Ara no entens això que faig; ho entendràs després”, diu Jesús.

Pere s’entossudeix: “No em rentaràs els peus mai de la vida!”.

I Jesús, aleshores, és taxatiu: “Si no et rento, no tindràs part amb mi”.

Aquesta és la filosofia essencial de L’Arche i d’un tipus de cristianisme davant del qual Carrère s’emociona: “L’amor vol la proximitat, la reciprocitat, l’acceptació de la vulnerabilitat”, diu. No estem tan lluny del que hem vist fins ara. Les afores, la inclemència, la indefensió. I, des d’aquí, la possibilitat de l’epifania, de la constatació d’una presència.

Escriu Carrère: “És el que Jesús ens va ensenyar el Dijous Sant. En instituir l’eucaristia, parla col·lectivament als Dotze Apòstols. Però quan s’agenolla per rentar els peus dels deixebles ho fa davant de cadascú, personalment”.

 

Per això imagina com seria el cristianisme si el sagrament central no fos la comunió sinó el rentatge dels peus. No pas participar del cos de Crist sinó de la seva mirada personal, d’allò que diu Pau als Gàlates: “Més aviat, per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres”. Un cristianisme que va a l’essència: a la vulnerabilitat de l’home i al diàleg ple de dubtes i d’incerteses amb Déu, a la pràctica de la pietat entesa com una negació de la indiferència.

 

Una penúltima acotació.

Isaïes, 58,6:

“El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena”.

Em penso que és un deure moral – almenys jo ho visc així, també com a creient – no oblidar la situació en la que viu el nostre país. Una injustícia descomunal a la qual només podem fer front amb la dignitat de qui reclama que s’apliquin els drets humans i que la llibertat s’imposi a la deriva totalitària.  “Aquí, a la presó”, m’escrivia des d’Estremera un dels consellers de la Generalitat empresonats, “Jesús hi és present per tot. Des del patiment, des de l’esperança, des del perdó”. Pensem-hi també nosaltres no pas des de la política sinó des de la fe més compromesa.

 

 

A Setmana Santa, Salvador Espriu escriu aquests versos.

“¿On podem buscar refugi? «¿Com fugiria ara, / on aniré? / Quina clau m'obriria / cap recer? /Timor mortis conturbat me».

Vivim angoixats per la devastació, pel temor que ens conturba i ens fa porucs. Però la Resurrecció és tornar a fer anar el pèndol del rellotge que algú havia aturat, símbol del temps que s’abolia. “Pareu tots els rellotges”, escriu Auden, “perquè ja res pot dur-me res de bo”.

La Resurrecció és reconstruir l'esperança quan ningú no hi creia, quan es percebia no solament com una cosa allunyada sinó com a impossible, motiu d'escarni. La Resurrecció és una implicació amb el desconegut, la idea ingènua però productiva – a vegades ho és – del boig que és bandejat del món perquè confia en el poder de la Paraula.

Contra l'evidència de la natura, la contundència del Verb. No hi ha una resurrecció com la d'Ordet (La Paraula), el llegat místic de Carl Theodor Dreyer. Mentre Inger jeu morta a la cambra, la seva filla Maren demana a Johannes Morten, l’orat que es pensa que és Jesucrist, que la ressusciti.

Ell, imponent i contingut, diu: «Dóna'm la Paraula, la Paraula que pot retornar la vida als morts». No hi ha focs d'artifici ni efectes especials. Inger, cadáver, obre a poc a poc els ulls. El petit dels Morten, poc després, s'acosta al rellotge i empenta de nou, amb suavitat, el pèndol que estava aturat. Torna a fluir el temps.

En parla també el Jonàs de Carner: «Oh joia / del petit en l’il·limitat! / Enfora de greus agonies / jo em veia al gran aire llençat, / del clos de la fosca tornat / dins una llargada de dies».

 

Com diria el meu pare, amb entonació italiana: Bona Pasqua!

 

 

Josep M. Fonalleras

Girona, 22 de març de 2018 

 

(C) Junta de Confraries de Girona

Email: info@juntaconfrariesdegirona.cat