Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona
ÍndexBenvingudaLa JuntaLa nostra seuNoticiesButlletíConfrariesGaleria d'imatgesAgendaDocumentacióVia CrucisEnllaçosMultimèdia
 
PREGÓ 2019...SALVADOR GARCIA-ARBÓS

Vanitat i humilitat Pregó de la Setmana Santa Gironina 2019 Avui, Dijous de Passió, és Sant Estanislau de Cracòvia i vigília de la Festa de la Mare de Déu dels Dolors. Felices vigílies a totes les Maria Dolors, Miós, Lola, Lolita, Dolores, Dolo… Benvolguda feligresia. Benvolguda germandat. Benvolguda comunitat. No pas exclusivament de fidels, perquè també hi ha infidels, heretges, agnòstics, descreguts, decebudes, desesperades i esperançades. És un honor ser el pregoner de la Setmana Santa Gironina. Un gran honor, que vaig acceptar per l’emoció fugissera i forassenyada de la vanitat. Ser impulsiu té aquest perill: deixar-te apoderar per instints primaris com la ira, la supèrbia, l’orgull… Per la immodèstia. Pels honors. ¿Quanta gent no ha acceptat càrrecs per acomplexament, per necessitat de projecció social, que per la seva competència manifesta hauria d’haver rebutjat? Ho ha fet per competitivitat. Que tiri la primera pedra!!!! Rectifiquem: Ho hem fet per per competitivitat, per figurar. Deixarem de competir quan siguem competents, diuen. Ho acceptes i ja hi ets. Ja hi sóc. Com va escriure Modest Prats el 1993: «He acceptat perquè ell [En Modest es referia al degà de teologia de Catalunya el 1993, perquè les Quatre cartes i una postal a la societat catalana. Valors i contravalors, perpectives i tendències, li va ser encarregat llavores]… He acceptat perquè ell em va afalagar la meva vanitat i jo, com un babau, em vaig deixar enredar. En el pecat he trobat la penitència.» Aquest fragment i altres escrits del Reverend el trobareu, si el demaneu i encara en queda algun, a Mestratges de Modest Prats, llibret publicat pels marmessors de la Pia Voluntat Mossèn Modest Prats i Domingo. Fa cinc anys que ens va deixar i les seves reflexions, de fa 10, 20, 30 o 40 anys enrere, són d’una vigència esgarrifosa, siguin sobre llengua, política o religió. Tampoc t’has de deixar segrestar per la immodèstia. Diu Nietzsche que la falsa modèstia és la més gran de les mentides, ja que pretens que t’abracin per camuflar la supèrbia i sentir-te estimat. Estic honorat i orgullós, i, malgrat que res no m’hauria d’espantar, ho estic. Volia ser capellà i vaig arribar a fer hòsties amb truita de farina, crespells. Sense ou. Només amb farina i agua. Maig vaig anhelar ser bisbe. Hauria volgut ser el monjo de Robin Hood i el Sant Pare de las Sandàlies del Pescador. I no arribo a la sola de la sabata esquinçada del Pater Whisky del Poder i la Glòria. Tanmateix, tinc la sort de ser de Besalú. Ser de Besalú ho fa tot més fàcil. De seguida t’acostumes a la bellesa, als monuments contundents, a l’arqueologia, a descobriments un dia si i l’altra també i a una petjada poderosa de la història. Sóc de Besalú, però… Sí, però! És veu que vaig veure la llum a Girona. Va ser una visió llunyana, amb una panoràmica espectacular: Montjuïc, El Tè (o el Ter), la Catedral, Sant Feliu i la Devesa. Vaig néixer en una vuitena planta i batejat en una novena, perquè es veu que no em podien portar a Besalú amb la càrrega del pecat original. Quan vaig arribar, el xuixo no tenia ni cinquanta anys, però molts ja el coneixien de tota la vida. Tota manera, he passat mitja vida a Girona, en tots els sentits: m’hi passava el dia al metge, al cinema, al teatre, als cafès i fent carrer, buscant notícies, com a periodista d’El Punt. ¡És tan gros ser de Besalú… que, si aquest pregó hagués estat demà, hauria hagut de dir que no! Ara que he après a dir no, no ho hauria dubtat. No tinc consciència d’haver-hi faltat mai i d’haver-li fet mai el salt amb una altra Marededéu dels Dolors. La sort de Besalú de fer la processó una setmana abans ens permetia i ens permet completar el Grand Slam: Verges, Perpinyà i Girona. Jugar a la processó En aquest exercici de memòria antropològica dels pregons, per si no us ho havia explicat algú més abans, a Besalú, per Setmana Santa jugàvem a les processons amb canyes i tambors amb planxes de bidons de petroli i de detergent, excepte el Divendres Sant, que ens ho agafàvem molt seriosament i representàvem la processó dels petits, un calc de la dels Dolors, amb vestits, creus, pendons, santcrists i el pas del Sagrat Cor. Al senyor rector, Mossèn Joan Oliveras, d’Amer, no li agradava que la féssim a l’hora de la funció, ja que hi havia força públic i li restava feligresos a la Celebració de la Passió del Senyor. Li sabia greu que la gent es perdés l’adoració de la relíquia de la Vera-creu, el Lignun Crucis, del final de la funció. Suposo! He de reconèixer que els de la meva generació no podem lamentar que la Setmana Santa fos una matada d’avorriment, sense cinema ni tele, i obligats a escoltar música sacra per la ràdio. Clar que a la tele passaven totes les pel•lis canòniques, incloent El Setè Segell, de Bergan, i La Passió segons Sant Mateu, de Passolini. I al cinema podíem veure una reposició d’Els 10 Manaments, però també hi vaig veure totes les dels germans Marx i musicals, estil Levando Anclas. I també recordo els Campaments de Setmana Santa organitzats pel Centre Excursionista de Besalú, dels Dijous Sant fins al Dilluns de Pasqua, en què, si no hagués estat pels brunyols hauríem quedat desconnectats de l’Univers Cristià. Penseu que ja teníem la feina feta. I aplicàvem aquell magnífic ensenyament de Cohèlet, un dels grans llibres de la Bíblia, com tots els sapiencials: «Res de més agradable per a l'home que menjar i beure i sentir-se feliç del propi treball. Però això, jo m'he adonat que depèn de la disposició de Déu. Si no, ¿qui menja o pateix gana a desgrat d’ell?» Per tant, siguem feliços per la major glòria de Déu. Per què fem processons? A vegades ens preguntem per què fem la processó, a Besalú, a Girona o a Verges, o per què ara mateix som reunits aquí. És perquè som creients? Ja sabem que no pas tots en som de creients. Probablement som aquí perquè som gironins interessats a mantenir unes tradicions. O, ¿qui sap?, si perquè som o volem ser testimonis d’alguna cosa que inexorablement vivim d’aprop, i, malgrat que som coneixedors i, fins i tot apòstols de la Veritat, podem témer que algun dia els llibres en parlin com ho fan ara amb ritus ancestrals extingits i que van ser tinguts per sagrats, com els de Delfos o els del Machu Pichu, per exemple. Som aquí perquè no caigui, caigui qui caigui… Durant dos anys, el Centre d’Estudis de la Setmana Santa em va demanar alguns articles en què relacionés Besalú i Girona. Sóc tant dispers que ja penso en Arnau de Soler, l’ardiaca de Besalú que va sufragar el baldaquí d’argent de l’altar major de la Catedral. I, és clar, en llinatges jueus, en el bisbat efímer que vam tenir o en el comte-bisbe Miró, senyor de Besalú i monsenyor de Girona, o en el doctor Estela, rector de l’època daurada del Seminari. Continuo pensant i preguntant-me per què les processons són notícia. ¿Per què vénen d’una llarga tradició i tenen una història densa i enrevessada i, sobretot, mobilitzen un contingent de persones molt notable, perquè són d’una bellesa estètica irreprotxable? Produeixen una fascinació especial? En les cròniques periodístiques, se’n destaca la solemnitat el respecte, el silenci que et poden reconnectar amb la fe. No pas sempre se’n dóna una visió positiva des de la premsa. A vegades les cròniques són negatives i el periodista més conscient n’ha de criticar l’incivisme. De fet, el periodista dels bons temps del periodisme i de la premsa de Girona va intentar destacar alguna cosa diferent cada any, per la qual cosa, quan l’hora del tancament ens permetia quedar fins al final, ens anava molt bé que el bisbe connectés l’església amb la realitat, que vol dir la conjuntura social, cultural i política. I tot fet amb finezza, amb la voluntat de ser inclusiu i no pas excloent. Per això, lamentablement, les cites a la passió i mort de Jesús s’ajusten, any rere any, a un present d’arreu del món, i no trobaríem ningú que no acceptés que per Setmana Santa evoquem un dels moments més injustos de la història universal. Una injustícia necessària per redimir-nos del pecat original. Per això, la Bíblia dóna per a tant. Vull dir, els llibres menys violents de la Bíblia donen per a molt, amb paral•lelismes obvis. Els Evangelis són extraordinaris, les paràboles són útils i els dos llibres de Sant Joan, sublims. Per això, la Bíblia és tan necessària, fins i tot, per als ateus, que no existirien, si Déu no existís, com va escriure Chesterton. També ho escriu el Cohèlet: «Després m'he girat a considerar totes les opressions que es cometen sota el sol, i mireu: llàgrimes dels oprimits que no tenen qui els consoli! La força està del costat dels opressors, i per a ells no hi ha consolador!» Fem un espectacle? Demà a aquesta hora Besalú serà ple de gent i, si no hi ha cap ciri trencat, de demà en vuit no es podrà passar pel Barri Vell de Girona. El nombrós públic que les segueix comporta un seguiment mediàtic. També hi ha un seguiment dels mitjans de comunicació, que en publiquen fotos impressionants, perquè tenen un alt contingut estètic. I no hi ha ètica sense estètica, diuen que va dir José Maria Valverde. M’he de centrar i concentrar en les dues processons que més bé conec, que les he viscut des de tots els angles possibles; la de Besalú des de les entranyes, és clar, perquè sóc de la Junta dels Dolors. No s’han de comparar, perquè són incomparables, entre altres coses perquè una no pertany a la Setmana Santa i l’altra, sí. La de Girona és de les grosses del Divendres Sant, una de les diades més catòliques, apostòliques i romanes. A Besalú, la gent, el poble, participa majoritàriament de la processó. A Girona, bada, n’és espectador. Qui és espectador-a? Qui mira un espectacle. És un espectacle la processó de Girona? Deia el meu mestre i mestre de molts que som aquí, Pere Madrenys, el periodista més torraneules de la història, doctor en Dret Canònic i un cristià radical, que espectacle ve d’Spectare Oculum, allò que s’ofereix a la vista, als ulls, i que espectacle no ha pas de ser cap pecat, ni cap sacrilegi, ni heretgia, mentre l’espectacle no sigui de varietés. Precisament, en una entrevista amb el prior d’enguany de la festa dels Dolors de Besalú, el Bisbe de Girona, qui demà presidirà els 320 anys de processó, dóna una opinió semblant a la de qui va ser secretari del Bisbe Jubany i enviat especial al Concili Vaticà II. Diu el Nostre Bisbe Francesc que les processons han de ser dignes i ben fetes. I que ben feta vol dir que les persones han de participar-hi amb pietat, amb consciència del que estan fent. Reclama que, almenys per als que ho organitzen i que hi participen, ha ser una manifestació religiosa important. Alerta que les processons no poden ser entreteniment. I reivindica la dimensió religiosa i que siguin expressió d’alguns moments de la nostra fe. L’estètica és fonamental. Els armats tenen tanta gràcia intrínseca, que s’arribem a fer concentracions de manaies, Estaferms i armats de tota mena, amb tants o més espectadors que la processó més multitudinària, com hem vist a Banyoles, a Besalú, a Camprodon o a Girona; em penso que a la mainada és el que li fa més gràcia i, en alguns maniples, hi ha cua per ser-ne; no sé pas si les llistes d’espera són llargues com abans de començar aquest segle. Sé que a Girona, hi ha dones que en volen ser i que són a la cua. Per cert, el 1992 van sortir tres, 3, noies al cos d'Estaferms de Besalú, convertint-se en els primers armats amb dones, si més no del nostre entorn conegut. El 1993 va entrar la primera als Manaies de Besalú, any en què als Estaferms ja n’hi havia sis, 6, de dones. No hi van haver votacions, ni debats, ni altaveus mediàtics.. Hi van entrar sense votacions, sense debats, sense altaveus mediàtics, amb la mateixa naturalitat que els estius ens banyem a la platja o a la piscina. Em torno a preguntar: Per què s’hi va a processó? Un d’aquells pares predicadors, d’abans, de quan hi havia pares predicadors tan populars com les cobles-orquestres de les festes majors, en aquell temps en què tothom anava a missa i hi havia esglésies per a progres i litúrgies per a devots de cop de puny al pit, de missa diària, Colores i Rosari tenia una teoria. Segons la seva tesi, hi ha (o he de dir que hi havia?) tres tipus de cristians: Els de missa primera, els de missa de 10 i els d’Ofici. Els de missa primera són els que matinen perquè volen veure Déu. Els de missa de 10 són els que volen que Déu els vegi. Els que van a Ofici volen que els vegi tot Déu. Porto tota la vida preguntant opinions i buscant una explicació, religiosa o antropològica o sociològica, fins i tot econòmica i turística, de la gran participació a les processons. Insisteixo: No ens enganyem, la gent hi va per l’estètica i l’estètica crida la gent a anar-hi. Periodista Durant molts anys, la meva setmana Santa va ser com a periodista, quasi especialista en processons i concentracions d’armats. Els de Girona sempre van ser les estrelles, però una mica com un d’aquests esportistes sobrats, als quals, com que sobresurten, la resta els té una mena de tírria. De la meva època de redactor recordo de tot: pluja, suspensions, estrenes, fotos de platja de dia i processons de nit. L’últim any que vaig ser a El Punt vaig treballar tota la Setmana Santa, com a penitència. Estàvem en precampanya electoral i el dissabte era Sant Jordi. Havíem previst dedicar 4 o 5 planes a les processons, però va ploure. És una jugada de les grosses perquè has de refer el diari un dia en què quasi tota la redacció fa festa i tothom aprofita per marxar lluny i apagar el mòbil. Si aneu a l’hemeroteca i mireu les informacions del dissabte sant, veureu fotos de gentada a tot arreu, a mar, a les pistes d’esquí, a la Mare de Déu del Mont i a les processons. A El Punt, a portada vam titular una cosa petita: «La pluja fa la guitza a les processons de Divendres Sant». A dins, una sola plana: «Divendres Sant plujós». El Diari de Girona va fer un titolet a portada: «La pluja fa recloure a la Catedral de Girona els fidels a la processó». I ho va matar tot en dues planes. De fet, els dos rotatius gironins dedicàvem moltes planes al Sant Jordi, una altra diada anual que mobilitza les masses, però amb novetats, si més no hi ha títols nous, a banda d’algun autor novell. La foto de la portada era de la informació de la derrota del Girona a Salamanca. Nihil novum sub sole. Res de nou sota el sol. Brunyols i tortells Celebrar els Dolors té l’avantatge d’avançar-ho tot i de tenir lliure la Setmana Santa, per fer vacances, per viatjar, per canviar de processó cada any. Si és que afartar-se amb l’afartapobres tradicional de la Quaresma se’n pot dir alimentar, demà m’alimentaré, quasi exclusivament de brunyols i tortell. Ens toca discutir, com a tot arreu, de qui fa el brunyols més bons i els millors tortells. Brunyols i tortells de confiteria contra brunyols i tortells de fleca. A Besalú, les grans platades de brunyols i de tortell arriben pels Dolors i ja no parem, fins passat el Ram. Pels Dolors s’encarregaven els tortells del Ram. Això de la mona també ens és o ens va ser una tradició sobrevinguda, probablement per la via dels mitjans de comunicació. Ens miràvem molt de lluny les casetes de xocolata amb pollet als aparadors del carrer Major. M’agradava venir a Girona o anar a Figueres a mirar aparadors, perquè les mones eren més mones. Per defensar el tortell, els gironins hem vist sempre la mona com una tradició sobrevinguda, però, potser ha arribat el moment de plantejar-se per què fem Pasqua pel Ram. Celebrem que Jesús es sacrificarà per nosaltres, en comptes de celebrar l’acompliment de la profecia, la Pasqua de Resurrecció, la festa més important de la cristiandat. En comptes de veure rars els altres tradició rara és regalar als fillols el tortell pel Ram, mirem-nos al mirall. Al cap i la fi les mones primitives són corones o coques rodones, decorades amb ous, amb l’ou de Pasqua, tradició d’origen pagà per simbolitzar la immortalitat, allò d’on tot reneix. Com a tot arreu el dimecres Sant i el dijous Sant tocava fer brunyols, un dia la mare els feia a casa i l’endemà ajudava una tia o una veïna. Tothom pastava amb una gresala de plàstic, amb la mateixa gresala amb què s’hi podien haver banyat les criatures i t’hi podien haver rentat el cap o els peus… Tothom ho feia a cop d’ull i tothom se’n menjava algun de calent, a cremadent. En fèiem tants, que pel maig encara en quedava alguna olla i gairebé cada dia, encara en temps de l’institut, a Banyoles, i de la Universitat, a Girona, hi anava amb la bossa de brunyols, fins que s’acabaven. Fins i tot, el meu pare se n’enduia algun al camió. Potser cap al final, ens els menjàvem a casa amb llet, per estovar-los, o fèiem xucamulla amb garnatxa, vi ranci, ratafia o vi de missa. El primer vi que tinguem a mà també és una solució reeixida. No recordo si mai algú va fer mofa de les meves bosses, perquè, em sembla que, qui més qui menys patia de la mateixa sobredosis, de bunyols o brunyols, segons d’on vinguessin. La discussió sobre si n’hem de dir bunyols o brunyols encara dura. Per brunyols, no ens enganyem, els millors dels millors de la història, irrepetibles, perfectes, en fons i forma, han estat els d’en Raimon a la Granja Mora: ben amassats, ben fermentats i ullats, ben fregits amb oli d’oliva, flonjos, resilients i fonedissos, però consistents. La Maria Carme malacostumava la clientela, ja que recomanava menjar-los amb nata. Tot i que la paret de la Granja Mora que recordo era engalanada amb tota la iconografia de la Girona que ells estimaven, la Setmana Santa hi tenia un lloc preeminent. Com que de brunyols i crespells de bacallà, en tenien tot l’any, cada setmana era una mica Quaresma i tot l’any o posem-hi els divendres, podies fer magre, abstinència. Malgrat que tot l’any podies pensar que era Setmana Santa, quan era Setmana Santa t’enxufava aquella inefable cinta de K7. Sonava la música de fons de la banda dels manaies de Girona, pifres i percussió a tota pastilla, i amb la veu de la Maria Carme Ribes dient: «La Granja Mora els desitja una bona Setmana Santa.» Passar per la Granja Mora aquests dies era ben bé com assistir a una missa de coronació o a un concert dels Beatles al Cavern Club de Liverpool. Xuixos i Manaies Ara que he mencionat els manaies, no vull deixar escapar l’oportunitat de parlar de xuixos i de la seva embolicada etimologia. Els Xuixos són més a prop dels manaies del que ens pensem. Cito el DCVB, l’Alcover-Moll: Xuixo: Llança curta o bastó acabat en punta, que solen dur els vigilants nocturns de la ciutat, que són els serenos; cast. chuzo I ara el DEC, el de l’Enciclopèdia, que porta etimologies: Xuixo: [del cast. chuzo, íd., d'origen incert, potser der. regressiu de chuzón, alteració de zuizón, der. de zuizo, suizo, perquè els soldats suïssos duien aquesta llanceta] No em puc estar d’invocar el de la RAE per al•lusions: Chuzo Quizá metátesis de *zucho, este del ár. hisp. zúǧǧ, y este del ár. clás. zuǧǧ 'cuento de la lanza'. m. Palo armado con un pincho de hierro, que se usa para defenderse y atacar. Amb els seus sinònims: jabalina, azcona, cateya, alabarda, pica, venablo, dardo, lanza. Per si de cas, per si chuzo no fos d’origen àrab, el RAE també té una entrada dedicada al suizón Suizón. (De suizo). 1. m. Chuzo, pica, arcabuz, etc., con que se armaba cada uno de los suizos (|| hombres de la soldadesca de a pie). 2. m. Estas mismas armas usadas por los suizos (|| soldados de infantería). Manaia, segons l’Alcover-Moll: Etim.: probablement de l'it. mannaia, ‘destral’, per les armes blanques que duen els armats. I ara citaré la recerca d’un meu amic manaia, en Xavi Masgrau: «Ben aviat va aparèixer el mot manaia vinculat a aquest escamot processional. El nom provenia de les armes – les alabardes o manaies – que duien aquells "homes de ferro". Els alabarders havien sigut soldats armats amb la alabarda i constituïen un cos especialitzat de l’exèrcit. La seva missió era abatre als genets i rematar-los a terra però també lluitaven eficaçment en els combats cos a cos. (…) En els segles posteriors la seva funció fou protocol•lària, com a escorta de sobirans, nobles i papes, posant en relleu la dignitat i importància dels personatges als què custodiaven.» Amb aquest garbuix d’informació que us acabo de donar, volia explicar que ens podíem haver trobar que els xuixos es diguessin manaies i els manaies xuixos. I amb aquest excés d’informació us volia fer notar que, avui, absolutament a ningú se li hauria acudit batejar xuixo a un cilindre allargat de pasta més o menys fullada, farcida de crema i fregida i –i, aleshores, quasi tots–, acabats en unes puntes, perquè pels carrers ja no hi ha vigilants nocturns equipats amb gorra, llanceta, fanalet i xiulet. I convé ressaltar que, segons en Xavier Puig, nét d’Emili Puig, inventor o coinventor del xuixo, li van posar aquest nom perquè el pastís original s’assemblava al xuixo del sereno. Li podien haver posat manaia, però tenien més a mà el sereno, un personatge quotidià. Els manaies no sortien pas més de dos dies a l’any i, per adobar-ho, els d’aquell temps, a Girona, eren de Sant Daniel. A propòsit dels Manaies, Per si algú ni ho sap, la restauració i la modernització dels manaies de Besalú es va fer gràcies als de Girona. Durant molts anys, cascs, escuts i cuirasses van ser donats pels de Girona, fins i tot, potser els xuixos. Ara, encara ara, ho continuem encarregant tot a Girona. Parlant d’armats, a Besalú tenim dos maniples diferents: els que van caracteritzats de soldats romans que tothom coneix i els Estaferms, escorta del pas de la Mare de Déu. Hauríeu de recordar els estaferms perquè hem vingut a totes les concentracions celebrades a Girona. Anem vestits de blanc, amb una estola vermella creuada i una faixa a la cintura, també vermella. L’únic element metàl•lic és el casc que ens tapa tota la cara. Quan et penses tota la vida que anàvem com els pagesos, t’assabentes que el disseny va ser fet el 1957 per Joaquim Pla i Dalmau, pare de l’actual vestimenta de la majoria de manaies. Alguna vegada la relació entre Estaferms i Manaies era mancada de sentit de l’humor. Ara hi ja una rivalitat sana, i hem après a acollonar-nos. Tenim clar que sumem, perquè no ens imaginem dividits, no volem una Església dividida, ara que la cosa va de baixa, que la premsa destaca les coses dolentes, dedicant menys atenció a les bones, les positives. A Besalú enraonem, dialoguem. Potser és l’esperit de la Pau i Treva de l’Abat Oliva. Al cap i la fi, era de Besalú, si més no de la casa comtal. Em direu críptic, però em costaria dir el que he vingut a dir, si no ho fos. I potser trec el valor de la meva ànima de periodista, d’aquell bon ofici de persones obligades a dir el que la gent no vol sentir. I em direu críptic, com si no fos ple de sobreentesos en les paràboles en el llenguatge de Jesús, parlant de Manaies i confraries vull tornar a Eclesiastès: «Avantatges de la vida en societat. Més val ser dos que un de sol, que així els fa bon profit el seu treball.» I dic el que dic, amb el desig que a Girona us emmirallareu amb Besalú i acabeu tenint dos cossos, uns amb un aire i una retirada als nostres Estaferms. A davant els insuperables Manaies de Girona i al darrere els pagesívols Manaies de Sant Daniel. Amb la consciència que m’ha sortit un sermó, voldria que tothom es preguntés Què és la setmana santa i què representa? Us convido a pensar-hi. Per mi es el moment de fer les paus i de començar de nou. Com que estimar els amics és fàcil, et disposes a perdonar els enemics, que l’orgull ha fet rivals, per culpa d’una sobredosi de vanitat i dèficit d’humilitat. I com que us vull empatxar d’Eclesiastès, recordeu! «Tant el just com el dolent, els jutja Déu; que hi ha temps per a tota cosa i per a tota obra». Espero que se m’entengui: «Mentre hi ha vida, hi ha esperança. És millor un gos viu, que un lleó mort.» Per acabar, convidar-vos a viure a sortir al carrer a manifestar-vos per Setmana Santa. I animar-vos a participar demà mateix en alguna de les processons dels Dolors, la més important de totes és, almenys per a mi, la de Besalú, a la qual hi esteu convidats i hi sereu benvinguts. Però, sobretot, sortiu i manifesteu-vos i expiem. Ja ho veieu: אֵין כָּל חָדָשׁ תַּחַת הַשָּׁמֶשׁ (En kol txadáix tátxat ha-xáimeix). Nihil novum sub sole. Res de nou sota el sol. Pau i Bé! BONA PASQUA!!!

 

(C) Junta de Confraries de Girona

Email: info@juntaconfrariesdegirona.cat